Coneixes la història d’aquestes receptes clàssiques famoses?

Tota recepta té un origen: un moment, un lloc i un xef que la va crear. I algunes d’elles aconsegueixen perdurar en el temps i convertir-se en receptes famoses. Si ets curiós/a, et recomanem seguir llegint i descobrir la història que amaguen algunes receptes clàssiques que avui encara pots trobar en nombrosos restaurants i que són part de la nostra cultura gastronòmica.

1. Filet Wellington

L’origen del filet Wellington és, encara avui, un misteri. Hi ha diferents teories que expliquen la història d’una de les receptes clàssiques que ha perdurat fins a l’actualitat.

La primera atribueix l’origen d’aquesta recepta britànica a Arthur Wellesley, duc de Wellington i convertit en heroi per les seves gestes a la batalla de Waterloo contra Napoleó. Diuen que en totes les recepcions que organitzava se servia el filet Wellington com un dels seus plats preferits.

Una altra teoria afirma que el “filet de boeuf en croûte” (nom original en francès) ja era una recepta coneguda abans de l’època del duc de Wellington. Es diu que el cognom del plat s’associa a les botes militars que brillen tal com brilla el filet un cop surt del forn i que es denominen també Wellington.

De teories n’hi ha a milers. El que sí que és cert i del que no hi ha cap dubte és que la recepta del filet Wellington s’ha convertit en un dels plats clàssics de la cultura gastronòmica.

2. Sandvitx

Diuen que el sandvitx néixer en una partida de cartes. L’origen d’aquest entrepà fet amb dues llesques de pa de motlle entre les quals es col·loca pernil, formatge, embotit, vegetals o altres aliments es remunta al segle XVIII a Anglaterra amb John Montagu, comte de Sandvitx.

Aficionat a les cartes, el comte es podia passar dies sencers sense aixecar-se de la taula de joc. Així que el seu cuiner va haver d’inventar-se un dinar amb el qual el comte no s’embrutés les mans i pogués seguir jugant sense perdre’s cap detall: un filet de bou entre dues meitats d’un panet. I va ser així com va néixer l’anomenat sandvitx, en honor al comte de Sandvitx.

3. Carpaccio

Podríem pensar que el pintor Vittore Carpaccio (1465-1526), ​​un dels grans mestres del Quattrocento venecià, va ser l’inventor del carpaccio. Però en aquest cas, l’artista venecià no va arribar ni a provar el plat, que es va inventar uns cinc-cents anys després.

El carpaccio, aquest plat format per talls molt fins de carn o peix condimentats amb diverses espècies i que es menja cru, va ser creat pel restaurador també venecià Giuseppe Cipriani.

Cipriani va fundar als anys 30 un dels establiments més populars de Venècia (Itàlia): el Harry ‘s Bar. I va ser allà on va haver d’improvisar un plat per a una comtessa que per indicació mèdica havia de menjar carn crua: el carpaccio. Per què li va dir així?

Els colors vermell i crema del plat li van recordar a les pintures de Vittore Carpaccio, a qui en aquell moment Venècia li dedicava una retrospectiva. Per aquest motiu, Cipriani va decidir dedicar el seu nou plat a l’artista anomenant-lo amb el seu cognom: Carpaccio.

Aquest no és l’únic plat que el xef i propietari del Harry’s Bar va dedicar a artistes venecians. El còctel Bellini, a base de préssec i prosecco, deu el seu nom al pintor Giovanni Bellini. En aquesta ocasió, van ser els colors rosats dels quadres d’aquest artista els que van inspirar Cipriano per anomenar aquest còctel amb el cognom del pintor.

4. Strogonoff

Ens traslladem fins a Rússia, sí, sí, a Rússia. Ni a França, ni a Alemanya com creuen alguns. L’origen de la recepta d’Strogonoff es troba a Rússia a finals de segle XIX.

Què és l’Strogonoff? És un plat de carn tallada a trossos acompanyada de bolets, ceba i una salsa que se serveix amb arròs, pasta o patates. Hi ha mil versions i variacions d’aquesta recepta i, com també passa amb d’altres receptes clàssiques famoses, hi ha diferents teories sobre la seva història i creació.

La versió que compta amb més acceptació és la que explica que la recepta es va originar quan el xef del general rus Stroganov va inventar la recepta durant un concurs de cuina a Sant Petersburg. Va guanyar el certamen i va batejar el plat amb el nom del comte Stroganov.

Però hi ha també qui diu que la recepta es va originar durant un sopar que oferia el comte Stroganov. El nombre de convidats que assistia va incrementar notablement i, sense temps per aconseguir més carn, per allargar la recepta van afegir -hi bolets i una salsa. L’èxit va ser tal que la carn Strogonoff va esdevenir una recepta habitual a la societat russa.

De Rússia la recepta va saltar cap a França i Alemanya i, posteriorment, aquest plat es va popularitzar a la Xina i d’allà va saltar cap a Estats Units per convertir-se en una de les receptes clàssiques del patrimoni gastronòmic mundial.

5. Pavlova

Dos països es disputen el naixement d’aquesta recepta clàssica: Nova Zelanda i Austràlia.

Es diu que la ballarina russa Anna Pávlova (1881-1931) va visitar Nova Zelanda durant la gira mundial de 1926 i en honor seu van sorgir aquestes postres, que van batejar-se amb el seu nom. Però, encara que existeixi aquesta versió, els australians també reclamen la paternitat d’aquesta recepta.

La Pavlova és un pastís amb una base de merenga sobre la qual es posa nata i trossos de fruita: maduixes, fruits vermells o kiwi, entre d’altres. De nou, hi ha diferents variants d’aquesta recepta convertida en una de les postres més coneguts a nivell internacional.

6. Turnedó Rossini

Arribem a un dels grans clàssics de la cuina francesa: el turnedó Rossini. La història d’aquest plat es remunta a mitjan segle XIX i els protagonistes van ser el xef del restaurant parisenc Cafè Anglais, Adolfo Duglere, i el compositor Gioachino Rossini, autor d’òperes com Guillermo Tell o El barber de Sevilla.

Un dia Rossini va demanar al xef Duglere que li preparés la carn a la vista del públic, així ell podria anar rectificant el plat per fer-lo al seu gust. El xef li va indicar que li resultaria difícil concentrar-se per acabar el plat davant dels comensals i Rossini li va respondre: “Eh bien, faites-le tourné de l’autre côté, tournez-moi le dos”. És a dir, que es girés i així estaria més còmode.

De “tourné les dos” va néixer el nom del plat, turnedó, en homenatge al compositor Rossini.

A més del turnedó, Rossini també va ser qui va popularitzar el menjar italià a Europa i qui va encunyar el terme “a la Rossini” que encara avui es fa servir per referir-se a plats que porten foie i tòfona.

Com preparar aquestes receptes clàssiques?

Conèixer la història, els ingredients i el procés d’elaboració de receptes clàssiques com el filet Wellington, la carn Strogonoff, el turnedó Rossini o el pastís Pavlova és una de les màximes de tot xef.

A cuina és habitual sentir que, abans d’innovar ,cal conèixer bé les bases de la cuina i les receptes clàssiques. I això és precisament el que fan els alumnes que es formen per a ser xefs a l’Hotel-Escola de Sant Pol de Mar.

Si vols aprendre a elaborar aquestes i d’altres receptes clàssiques famoses i convertir-te en xef, sol·licita’ns informació.